diumenge, 19 de març de 2017

El nostre pitjor enemic, segons Carme Andrade


En aquest enllaç podeu llegir el comentari de Carme Andrade sobre El nostre pitjor enemic que us transcric:
.
XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, El nostre pitjor enemic de Jesús Tibau és una narració curta que se'ns presenta de forma poc convencional des de les primeres pàgines. 
Està estructurada en vint capítols, dinou dels quals corresponen a una data en concret i un altre capítol que es correspondria a quaranta anys abans de les dates anteriors.
En primer lloc sorprèn la conjunció espai temps. Un espai fictici en un temps força indefinit. Aquesta inconcreció del context on es desenvolupa l'acció es manté  al llarg de tots els capítols. Un temps no lineal, on les escenes del passat donen sentit al present en un continu moviment de l'ara a l'abans i viceversa. L'espai, una illa hiperbolitzada en les seves característiques d'illa morta, de paisatge aspre i assedegat, un espai natural sotmès al sol, al vent, a les tempestes violentes on sembla que no pugui sobreviure cap criatura. Una illa semblant a un home abandonat a la seva sort, una illa fòssil. En aquest paratge allunyat de tot hi arriben uns personatges, tots ells militars, per tal d'acomplir una missió. 
El Comandant sobre el qual pivota la narració és un personatge complex i contradictori. Militar per tradició familiar però que no posseeix cap de les qualitats que se suposa que hauria de tenir un militar. Mancat d'autoritat, de caràcter feble, acomplexat a causa del seu físic i d'un passat mancat d'afecte. És l'antítesi de la figura d'un militar. Els altres personatges masculins que l'acompanyen, tots ells militars, també es troben molt lluny de l'arquetip dels típics homes de les casernes.
La missió a la qual van destinats els soldats i els seus caps queda una mica eclipsada per situacions que ens fan pensar en un d'aquells films antics del gènere de ciència ficció on formigues gegants o ocells prehistòrics ataquen persones indefenses. Aquí, les papallones gegants o els crancs mossegadors apareixen sense gaire explicacions com una amenaça més que assola la vida dels soldats.
A aquestes amenaces físiques, cal afegir la presència de la despòtica Comandanta, la dona del Comandant, una dona poderosa que amb el seu caràcter desdenyós i ambiciós afegeix tristor i vergonya al desafortunat marit. La mare del Comandant és l'altra figura femenina que sovint apareix de forma fantasmàgorica  - de fet fa anys que és morta-, cosa que hi afegeix un aire de narració enigmàtica.
Misteris no resolts, ombres que viuen en subterranis i personatges estranys dels quals en sabem ben poca cosa, com és el cas del  Mariscal, la màxima autoritat del destacament, antic dictador, sembla ser, confinat a les seves habitacions i del qual aventurem que deu ser part de l'objectiu de la missió. 
Entremig d'aquesta barreja, de tant en tant apareixen fragments descriptius de prosa poètica, cosa que afegeix encara més hetereogeneïtat al conjunt de la narració.
Per altra banda, la inclusió d'elements provinents de la mitologia clàssica com el Minotaure, la deessa Fortuna i el Laberint sorgeixen en un intent probable de dotar de profunditat i d'un cert simbolisme el relat.
En resum, una narració poc convencional, pel que té d'heterogènia, cuinada amb elements força sorprenents.
Un relat que es tanca de forma una mica sobtada,- de fet esperàvem més esdeveniments-, tot i proclamant que el pitjor enemic som nosaltres mateixos,

©Carme Andrade

dijous, 24 de novembre de 2016

El nostre pitjor enemic, segons Carme Meix


L'escriptora gandesa Carme Meix parla d'El nostre pitjor enemic al seu facebbok. Gràcies:
.
Amb aquest títol, en Jesús M. Tibau enceta la seva nova faceta com a novel·lista. Una faceta que promet ser tan reeixida com la seva de contista. I contista de nano-contes, una modalitat que el du a escollir i polir el llenguatge fins a límits insospitats, buscant sempre la perfecció. I la sorpresa admirada del lector.
Aquesta faceta de la literatura del Tibau traspua en aquest relat. Cada paraula, cada frase, cada gir del llenguatge, mostren la tossuda voluntat d'un artesà de la llengua. Un artesà o un artista com vulgueu dir-ho, que treballa la seva prosa com un poeta treballa la seva poesia, amb una tossuda perseverança. I per això t'obliga a llegir aquesta novel·la amb la mateixa atenció que demana un poema. A poc a poc, sense presa, rellegint si convé cada paràgraf, per por que se t'escapi alguna cosa essencial. I gaudint de la sensació d'haver-la trobat.
Això quan a la forma. El fons l'ha de descobrir el lector. Un fons que el pot afectar més o menys, segons el seu estat d'ànim, però que no el deixarà, en absolut, indiferent.

dimarts, 22 de novembre de 2016

El nostre pitjor enemic, segons Francesc Valls Calçada


Francesc Valls-Calçada, periodista i escriptor, comenta El nostre pitjor enemic  (Cossetània) al diari digital Segle 21.cat. El podeu llegir en aquest enllaç.
Us el transcric:
.
Ens ha sorprès gratament la primera novel·la del prioratí, Jesús Tibau, mereixedora del XXXIII Premi de narrativa Ribera d’Ebre. Avesats als seus relats més o menys curts i als nanocontes, en El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions) canvia de registre amb una novel·la breu, però intensa i ben tramada que sedueix al lector amb un lèxic a vegades poètic i una amb atmosfera gairebé onírica que podria ser real com la mateixa vida. Tibau ens transporta amb destresa narrativa a un món amenaçat davant del fet existencial, ho fa amb un argument que atrapa al lector i que pren força a cada pàgina.
Així, ens invita a penetrar en la vida fosca i asfixiant d’un comandant destinat –amb una petita guarnició- a una illa perduda i allunyada al mig de l’oceà. En un món gris, mediocre i petit, ben aviat sorgiran els conflictes personals no resolts d’un personatge amb un una autoestima molt baixa. Un militar que acompleix la missió que li ha estat encomanada i el seu destí, amb la màxima dignitat i estoïcisme. Fidel al què ens té acostumats Jesús Tibau es fixa en els personatges perdedors, a priori; en els seus dubtes i en les seves derrotes. La qual cosa l’obliga a fer un exercici d’introspecció per entendre el protagonista i la seva humanitat: és el carceller oficial d’ un dictador exiliat en una illa. Tot això, dins d’una atmosfera decadent i opressora però amb algunes escletxes de llum i espurnes brillants que fan que pas del temps -aparentment avorrit a l’illa -sigui prou fluid.
L’aparició de la inquietant comandanta i el paper que juga la dona del comandant com a contrapès al personatge del seu marit, en una minúscula illa perduda en l’oceà, on només hi ha mascles, accelerarà la partida d’escacs que es jugava plàcidament, amb un seguit de jugades mestres que la fan més trepidant. En aquest cas, les accions i reaccions que motiven el joc de peons, torres, cavalls, reis, etc, es converteix en un mar de sentiments que ens inviten a la introspecció. En els escacs hi la gran metàfora de l’existència, però el text també ens fa l’ullet amb cites que ens remeten a títols anteriors del propi Jesús Tibau, que entra amb complicitat amb els lectors més fidels.

El nostre pitjor enemic és una suggestiva reflexió sobre la llibertat i l’opressió de l’home per l’home, però amb uns ingredients com la desventura, la incertesa, la gelosia o l’amor que la fan dinàmica i interessant.

dijous, 17 de novembre de 2016

El nostre pitjor enemic, a La petita llibreria


El blog La petita llibreria em regala aquest comentari sobre El nostre pitjor enemic, que transcric:
.
Tenim un amic que després de molts relats breus i reculls de contes debuta com a novel·lista i per ser sincers no podem estar més contents amb el que ens proposa. 
Us parlem d’en Jesús M. Tibau, autor del que ja us hem parlat a través de la seva obra “El noi del costat del padrí” i d’una entrevista que gentilment ens va concedir. És la fusió perfecte entre un home inquiet i molt intel·ligent que amb la seva sensibilitat i gran facilitat per empatitzar amb el públic ens regala unes lectures que són un bàlsam pels nostres dies grisos.
Amb El nostre pitjor enemic, novel·la que l’ha convertit en el merescut guanyador del XXXIII Premi de Narrativa Rivera d’Ebre ens presenta el que esperem que sigui una llarga carrera com a novel·lista.
Creiem que una persona com ell que té tinta a les venes i ulls profunds per arribar a la sensibilitat dels lectors per mitjà de la seva capacitat de comunicació té l’èxit assegurat. Quina llàstima que ens moguem en un món en que grans noms i molt màrqueting puguin dir quins llibres són best-sellers i quins no; per sort el públic ja no es deixa entabanar tant i escull pel contingut dels llibres allò que vol llegir.
En aquesta novel·la trobarem a dos personatges d’orígens totalment oposats que acabaran parlant de tot el que es composa la vida. 
Tant el general exdictador com el comandant que s’encarregarà de vigilar-lo tenen que fer les paus amb el seu passat i eliminar la culpa de les seves vides. Podran? Què han fet? Són realment culpables? 
Com comprendreu després de recomanar-vos amb tanta vehemència aquesta obra no us en direm massa cosa doncs l’interessant és que el descobriu vosaltres mateixos sense cap mena de filtració que us pugui avançar el que passa a les darreres planes.
És sensible, reflexionant sobre l’amor i la falta d’aquest, les dificultats a l’hora de comunicar-se i com un fet puntual pot marcar la nostra vida.
Si som sincers amb nosaltres mateixos sabem que el que importa a la vida són els nostres éssers estimats, sentir-nos que pertanyem, que transcendim, que li importem a algú, que som escoltats... No cal que sigui un amor estereotipat però si una relació de dues persones que es respecten i s’ajuden a créixer.
De la mà de Cossetània Edicions teniu entre mans una obra sense precedent, amb el segell de qualitat de l’autor i amb uns personatges que us posaran la pell de gallina. 
 Voleu entendre’ls? Voleu emocionar-vos?
 Vinga va, cap a les llibreries!


dijous, 1 d’octubre de 2015

La pluja, segons Carme Meix

Carme Meix em fa el regal de llegir el meu nou llibre La pluja ha vessat milions de núvols abans, i de comentar-lo al seu blog.
Ha copsat perfectament la intenció del llibre, aquesta mirada serena al passat, per posar en relleu allò que més ens ha de cridar l'atenció: el present.
Gràcies!
Us transcric el comentari:
.

En Jesús M. Tibau, que ja amb els seus reculls de contes ens havia mostrat la gràcia i calidesa del seu llenguatge, i la humanitat dels personatges que els habiten, en sorprèn ara am un recull de poemes, o mini poemes, on predomina la nota tendra, la paraula precisa: 
.
“Pessics?
Em despertes.
Pessigolles.”
 .
I també una certa nostàlgia:
“A plom, de vegades,
cauen els anys,
que plego amb mocadors de seda.”
 .
El seu amor per la literatura:
“Amb la punta dels dits
acarona el llom dels llibres,
i els dies.”
.
El pas del temps, una constant:
“Assumeixo, sense dol,
la inevitable caducitat dels meus passos,
l'anunciada mort de les petjades.”
 .
Un punt d'erotisme:
“Llegeixo el resum del dia
a les línies dels teus dits,
que em passegen.”
 .
El recull s'acaba amb una contundent declaració de principis:
“Ser,
o no ser?
Estar.”
 .
Perquè és ara i aquí, en el present, que la vida es dilata, s'eixampla i se'ns endú cap a nous horitzons que mirem d'abastar amb el cor i les mans, amb la punta esmolada del verb.

dilluns, 4 de maig de 2015

El noi del costat del padrí, segons Francesc Mompó

Francesc Mompó escriu una columna al diari Levante del dia 2 de maig, i que us transcric:
.

ACRÓBATA DEL CONTE
Del conte curt al nanoconte, tot passant pel conte breu i pel microconte. El noi del costat del padrí és un recull de quaranta narracions cap de les quals supera les quatre pagines. El cornudellenc Jesús M, Tibau és un especialitsa de la síntesi duta als imposibles extrems del nanoconte, aqueslla brevíssima narració en què l’autor obsequia el lector amb un colp de fuet intel·lectual que l’obliga a acarar-se a una nova realitat mitjançant l’acrobatisme sinàptic. En molts casos ens recorda el guatamaltec Augusto Monterroso i el seu conegudíssim conte d’El dinosaure que en una famosa entrevista Ana Botella deia que encara se l’estava llegint –atenció la perífrasi durativa-: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. I aquest , un dels de Tibau: “SORTIDA. Obsessionat per les sortids d’emergència, no entra. » És el sisè recull de contes que publica. L’obre amb un relat que dóna títol a lllibre ; i ho fa amb un descriptivisme afectiu que ens permet traspassar fronteres màgiques per fer reviure records impossibles apegats a la terra. En les seves narracions reviscolen morts, els costums soterrats per la compulsió ansiosa de la realitat actual sota una escriptura minuciosa que escorcolla allò que ens sol passar desapercebut. Un luxe. Històries per anar assaborint a poc a poc.

dimarts, 13 de gener de 2015

El noi del costat del padrí, segons Carme Meix

Carme Meix comenta al seu blog les seves sensacions sobre El noi del costat del padríMoltes gràcies. Us transcric el text:
.
 Si li hagués de posar un adjectiu a aquesta recull de contes del Tibau seria tendresa. Tendresa i quotidianitat definirien els personatges del nostre autor, tot i que de vegades, la fantasia, supleix o modifica la realitat, com passa al conte Disfresses, on els personatges només senten l'atracció sexual quan, obviant el món real, entren en un món de fantasia, que els exalta. Tots els protagonistes dels seus contes tenen noms corrents i els situa en espais concrets, normalment del que en podríem dir ampliant molt el terme, les Terres de l'Ebre -que inclourien també la Franja i el Montsant-. Explicava el Jesús M. Tibau, a la presentació que en va fer a Barcelona, que els contes li vénen de tenir sempre l'antena parada. Atent als petits detalls, alguns ben nimis, que ell eleva a la categoria de primordials.
La llengua, en Jesús M. Tibau llisca d'una manera tan planera i suau que diries que no li costa gens d'escriure, obviant que aquesta aparent senzillesa és molt difícil d'aconseguir. Hi contribueix el fet, quan el coneixes, que mentre llegeixes, sembla que sentis la seva veu. I és com si l'autor t'acompanyés en aquest viatge que et proposa pels seus mons literaris. Que de seguida fas teus.
Acaba el recull amb alguns nano contes, contes brevíssims, però de gran profunditat. En cito un que he trobat molt suggerent: L´ÚLTIM DESIG. Diu així:
“Construïda la maqueta de la casa dels seus somnis, li demana al geni l'últim desig. Encongir-se.”

Jo li demano. No te n'encongeixis, Jesús! Pel bé de la literatura.

divendres, 19 de desembre de 2014

El noi del costat del padrí, segons Jordi Capdevila a El Punt Avui

Comentari de Jordi Capdevila sobre El noi del costat del padrí, a El Punt Avui, que podeu llegir en aquest enllaç i que transcric:
.
Una joia literària
Tot és reduït menys el nombre de narracions que aplega el llibre: 40 relats encabits en cent pàgines. Una cadena de contes que parlen de personatges anònims i insignificants, situacions quotidianes, pobles mig perduts, desenllaços poc sorprenents, ironia suau i un llenguatge casolà, suau, tendre i entenedor, amb l'afegit de cert argot del petit poble de Cornudella de Montsant on va néixer l'autor. Resultat: una petita joia literària.
Jesús M. Tibau tant pot imaginar la història d'una fotografia de fa un segle i fer reviure els personatges retratats, com que l'ajuntament d'un petit poble faci un ultimàtum als homes del temps de TV3 reclamant que anunciïn la pluja miraculosa per salvar les collites. Una qüestió de fe laica. Pot fer reviure la nostàlgia de l'últim pagès que encara va al tros amb carro com el sentiment profund de contemplar la vida any rere any d'un cactus que es van regalar una parella d'enamorats. I tot amb les paraules precises i necessàries per arrodonir la història.
El conte curt és l'ADN literari de Jesús M. Tibau, que manifesta que continuarà amb el seu intent de “viure del cuento”. No en va aquest és el sisè llibre de narracions que treu dels vuit que té publicats, alguns d'ells difosos musicalment pel cantautor de Pradell de la Teixeta Jesús Fusté. Aquesta atmosfera de retratar la vida quotidiana amb històries breus també es troba en el seu bloc Tens un racó dalt del món, on juga amb els seus lectors a crear contes en pocs minuts a partir d'una paraula sol·licitada. I és en els relats curtíssims, d'una o dues ratlles, on mostra més la seva capacitat creadora.
Set són els nanorelats, segons expressió del mateix autor, que recull el llibre. Jo sempre he estat amant del conte breu, que Pere Calders va difondre entre nosaltres en el seu temps de més activitat creativa. M'atreveixo a reproduir-ne dos dels que publica el llibre per tal que es pugui apreciar i gaudir de la imaginació literària de Jesús M. Tibau:
Simpatia: “Apareix un cadàver a la vora del riu. A l'altra, es dispara la demanda de prismàtics.”

L'últim desig: “Construïda la maqueta de la casa dels seus somnis, li demana al geni l'últim desig: encongir-se.”

dissabte, 13 de desembre de 2014

El noi del costat del padrí a La petita llibreria

Comentari sobre El noi del costat del padrí d'Àngela Sánchez Vicente a La petita llibreria, que podeu llegir en aquest enllaç. Seguidament el transcric:
.
De nou ens retrobem a un autor amic de la Petita Llibreria, en Jesús M. Tibau té un nou projecte i el vol compartir amb tots vosaltres.
El vàrem conèixer gràcies al recull de relats curts “Molles per no perdre’m” i ja ens va encisar amb el seu poder i do de paraula, gairebé màgic i tocat per la vareta divina dels Déus en que pot fer d’un simple e inconnex binomi de paraules un binomi fantàstic on esdeveniments, sentiments i emocions sobten als lectors i ens deixen a tots amb la boca oberta.
Si mirem enrere a la seva bibliografia trobem reculls de relats com “Tens un racó dalt del món”, “Postres de músic”, “El vertigen del trapezista”, “Una sortida digna” i “I un cop de vent els despentina” i el seu poemari “A la barana dels teus dits”. Però avui ens interessa mirar endavant i trobem El noi del costat del padrí.
Sota aquest títol s’amaga un recull de contes humans, reflexius, amb escenaris quotidians i personatges molt mundans que fan de la lectura una experiència plaent i alhora propera per als lectors que podem veure’ns emmirallats i fer autocrítica de les nostres pròpies actituds i la manera que tenim de concebre a l’altre i les relacions interpersonals.
Una nova mostra del seu gran poder de síntesi i una gran lliçó de qualitat sobre una tipologia textual que no és pas la més freqüent però que cada cop té més adeptes.
És un llibre que t’acompanya i on cada personatge de cada conte et pot acompanyar durant una estona: a l’autobús, a casa, per compartir-lo amb amics i per analitzar amb la família... són petites dosis de realitat i critica que et travessen i ressonen dins teu durant una bona estona.
Paraules i paràgrafs que et fan reflexionar... No és aquesta la funció de la lectura? Hi ha gent que llegeix per distreu-re’s però jo em distrec llegint i reflexionat, esprement els llibres i us asseguro que aquests contes estan plens de suc.
Un aposta i mostra de confiança de Cossetània vers l’autor que fa possible que ens retrobem un cop més amb ganes d’impregnar-nos amb la seva literatura i les seves histories.
Anem a la cita amb aquest llibre? 

Ens està esperant a les llibreries per demostrar-nos que allò més bo i selecte ve en pot petit!

dimarts, 25 de novembre de 2014

dijous, 20 de novembre de 2014

Postres de músic, segons Marina Pallás

Comentari de Marina  Pallás sobre Postres de músic, a la web La cultura no val res.
Els vell rockers no moren mai, i els llibres veterans tampoc. Transcric el comentari:


Postres de músic és un recull de contes escrits amb molt d’ingeni i un gran sentit de l’humor. Les temàtiques són molt variades, tot i que hi ha cert protagonisme dels records i del pas del temps, del fer-nos vells. Un detall, una anècdota aparentment poc rellevant, suscita una efímera gran història. El recull forma un conjunt de, ni més ni menys, petits trossos de vida.
Tibau sent especial predilecció pels contes o relats, ja que li permeten ser experimental i juganer amb les paraules. El seu estil és original, d’adjectivació rica i acolorida. Als contes reflecteix el nostre dia a dia i algunes inquietuds quotidianes de les quals tothom som víctimes. Sorprenen la seua capacitat de traslladar-se a la pell del protagonista i els finals, sempre inesperats.
Postres de músic es llegeix sense tancar-lo massa cops. Quan encara no hem acabat un conte, ja ens envaeix la pregunta de amb què ens sorprendrà l’escriptor al següent relat. Si no estem molt habituats a llegir reculls de relats breus o si mai no ens havia picat la curiositat d’endinsar-nos en alguna cosa que no fos una novel·la, aquesta és una bona manera d’arrancar.
Si bé Tibau va nàixer a Cornudella de Montsant, ja fa anys que viu a Tortosa i s’ha convertit en un dels autors ebrencs de referència. Altres reculls de contes igual de recomanables sónEl vertigen del trapezista, Una sortida digna o I un cop de vent els despentina. Amb Postres de músic va guanyar el Premi Marian Vayreda 2005 d’Olot. Actualment acaba de publicar un nou llibre, El noi del costat del padrí.

dimarts, 11 de novembre de 2014

Sobre El vertigen del trapezista, Sílvia Roig

Escrit per Sílvia Roig al seu Facebook:
.
Abans d'ahir vaig acabar de gaudir "El vertigen del trapezista". M'estic tornant adicte a Jesús M Tibau, sempre hauré d'agraïr al Feisbuc l'haver-lo conegut! Els relats són molt més madurs, més intuitïus, més tendres, més...no sé, més tot. I l'Epíleg com sempre genial i original. A més, he après dues paraules noves (reng i torcar-se) i això és el màxim per a mi.

dissabte, 1 de novembre de 2014

Segons Sílvia Roig

Fa unes setmanes, en una mostra de confiança que no té precedents per a mi, Sílvia Roig va comprar de cop tots els meus llibres. Va comentant les seves impressions al seu facebook.
Avui diu el següent:
.
Després de llegir "Tens un racó dalt del món" i "Postres de músic", estic acabant "El vertigen del trapezista", tots de Jesús M Tibau. No tenen desperdici, contes breus i relats que humanitzen objectes o paisatges, que sorprenen gratament i fan que tornis enrera a rellegir aquell fragment. Un detall genial: l'"Epíleg, per a qui vulgui aprofundir", que ens posa al dia de com evolucionen alguns dels personatges dels contes. Fantàstics.

dijous, 26 de juny de 2014

Per no perdre'm les molles, segons Raúl Linaje

Un dels primers en llegir Per no perdre'm les molles ha estat Raúl Linaje, que al mur del seu facebook comenta el següent. Gràcies.
.

Normalment poso alguna cita dels llibres que vaig llegint. Aquesta vegada realment no puc: hauria de copiar tot el llibre i no voldria que m'acusessin de violar drets d'autor ni esguerrar-li el negoci que es mereix en Jesús M Tibau pel seu enginy i la seva creativitat.
Si he de classificar "Per no perdre'm les molles", diria que és una biografia de la vida, una invitació a la calma, a frenar els nostres accelerats ritmes i aprendre a gaudir de l'espectacle que els petits (o grans?) detalls de la vida.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Molles per no perdre'm, a La petita llibreria

Comentari sobre Molles per no perdre'm, al blog La petita llibreria. Aquí us transcric el comentari, i en aquest enllaç podeu llegir també l'entrevista que m'han fet.
.
Jesús M. Tibau és autor dels reculls de relats com “Tens un racó dalt del món”, “Postres de músic”, “El vertigen del trapezista”, “Una sortida digna” i “I un cop de vent els despentina”, alhora que ens mostra les seves arts de poeta al seu recull “A la barana dels teus dits”. Ha obtingut el Premi Marian Vayreda de Nar­rativa i el Premi Blocs Catalunya de Literatura.
Aquest autor tortosí recentment ens ha ofert Molles per no perdre’m on aplega 213 textos que mai superen l’extensió d’una plana i ens conviden a fer una lectura interna del món que ens envolta, dels esdeveniments que succeeixen i prendre consciencia del munt de curiositats que envolten les nostres vides quotidianes.
Reflexions, microrelats, aforismes i emocions que sovint comparteix a les xarxes socials i al seu blog “Tens un racó dalt del món”.
Caracteritzat per una literatura breu, el poder de sintetitzar les paraules i aconseguir ser proper amb el lector fins a l’extrem d’acabar veient en les seves lletres el reflex d’una conversa amb un amic proper o amb un company de feina.
Reflexions que et fan caure de la cadira de lo evidents que són però alhora et mostren que no hi havies atinat ni deturat el temps a pensar-hi.

De la mà de Petròpolis un llibre perfecte per aquells que els fa mandra llançar-se a una historia extensa però alhora buida doncs aquesta ofereix molt de contingut i significat en una lectura àgil, dinàmica i fresca.