dijous, 1 d’octubre de 2015

La pluja, segons Carme Meix

Carme Meix em fa el regal de llegir el meu nou llibre La pluja ha vessat milions de núvols abans, i de comentar-lo al seu blog.
Ha copsat perfectament la intenció del llibre, aquesta mirada serena al passat, per posar en relleu allò que més ens ha de cridar l'atenció: el present.
Gràcies!
Us transcric el comentari:
.

En Jesús M. Tibau, que ja amb els seus reculls de contes ens havia mostrat la gràcia i calidesa del seu llenguatge, i la humanitat dels personatges que els habiten, en sorprèn ara am un recull de poemes, o mini poemes, on predomina la nota tendra, la paraula precisa: 
.
“Pessics?
Em despertes.
Pessigolles.”
 .
I també una certa nostàlgia:
“A plom, de vegades,
cauen els anys,
que plego amb mocadors de seda.”
 .
El seu amor per la literatura:
“Amb la punta dels dits
acarona el llom dels llibres,
i els dies.”
.
El pas del temps, una constant:
“Assumeixo, sense dol,
la inevitable caducitat dels meus passos,
l'anunciada mort de les petjades.”
 .
Un punt d'erotisme:
“Llegeixo el resum del dia
a les línies dels teus dits,
que em passegen.”
 .
El recull s'acaba amb una contundent declaració de principis:
“Ser,
o no ser?
Estar.”
 .
Perquè és ara i aquí, en el present, que la vida es dilata, s'eixampla i se'ns endú cap a nous horitzons que mirem d'abastar amb el cor i les mans, amb la punta esmolada del verb.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada