Francesc Valls-Calçada, periodista i escriptor, comenta El nostre pitjor enemic (Cossetània) al diari digital Segle 21.cat. El podeu llegir en aquest enllaç.
Us el transcric:
.
Ens ha sorprès gratament la primera novel·la
del prioratí, Jesús Tibau,
mereixedora del XXXIII Premi de narrativa Ribera d’Ebre. Avesats als seus relats més o menys curts i als nanocontes,
en El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions) canvia de
registre amb una novel·la breu, però intensa i ben tramada que sedueix al
lector amb un lèxic a vegades poètic i una amb atmosfera gairebé onírica que
podria ser real com la mateixa vida. Tibau ens transporta amb destresa
narrativa a un món amenaçat davant del fet existencial, ho fa amb un argument
que atrapa al lector i que pren força a cada pàgina.
Així, ens invita a penetrar en la vida fosca
i asfixiant d’un comandant destinat
–amb una petita guarnició- a una illa perduda i allunyada al mig de l’oceà. En
un món gris, mediocre i petit, ben aviat sorgiran els conflictes personals no
resolts d’un personatge amb un una autoestima molt baixa. Un militar que
acompleix la missió que li ha estat encomanada i el seu destí, amb la màxima
dignitat i estoïcisme. Fidel al què ens té acostumats Jesús Tibau es fixa en
els personatges perdedors, a priori; en els seus dubtes i en les seves
derrotes. La qual cosa l’obliga a fer un exercici d’introspecció per entendre
el protagonista i la seva humanitat: és el carceller oficial d’ un dictador
exiliat en una illa. Tot això, dins d’una atmosfera decadent i opressora però
amb algunes escletxes de llum i espurnes brillants que fan que pas del temps
-aparentment avorrit a l’illa -sigui prou fluid.
L’aparició de la inquietant comandanta i el
paper que juga la dona del comandant com a contrapès al personatge del seu marit, en una
minúscula illa perduda en l’oceà, on només hi ha mascles, accelerarà la partida
d’escacs que es jugava plàcidament, amb un seguit de jugades mestres que la fan
més trepidant. En aquest cas, les accions i reaccions que motiven el joc de
peons, torres, cavalls, reis, etc, es converteix en un mar de sentiments que
ens inviten a la introspecció. En els escacs hi la gran metàfora de
l’existència, però el text també ens fa l’ullet amb cites que ens remeten a
títols anteriors del propi Jesús Tibau, que entra amb complicitat amb els
lectors més fidels.
El nostre pitjor enemic és una suggestiva
reflexió sobre la llibertat i l’opressió de l’home per l’home, però amb uns ingredients com la
desventura, la incertesa, la gelosia o l’amor que la fan dinàmica i
interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada